L'inici dels anys 50, el va marcar la formació de la Selección Nacional de Baloncesto, que va disputar un torneig de costellada a Buenos Aires (com els que es disputen actualment) que trastocà força els plans de preparació de la Penya. Tot i aquests entrebancs, la Penya no es va deixar intimidar i va començar la temporada amb una sonada victòria a la Copa Orgaz davant el FC Barcelona (47-41). A la Copa Hernán la història es va repetir però aquest cop enfront el CB Santfeliuenc. A la Lliga Catalana el títol es va escapar de Badalona i se'n va anar a Barcelona, per un únic punt de diferència. Curiosament al Campionat d'Espanya, el FC Barcelona ens va tornar a derrotar en semifinals. La temporada següent significà una aposta clara pel planter, així doncs ascendien al primer equip els joves Parra, Masferrer i Fajeda, mentre que Josep Massaguer era fitxat per l’UE Montgat. El títol de Lliga Catalana va ser guanyat amb una autoritat aclaparadora, mentre que en el Campionat d'Espanya després d'eliminar al Barça en semifinals, es va perdre davant el Madrid una final de manera injusta. Ara bé, un any després d'aconseguir la Lliga Catalana, la Penya va poder venjar-se del Madrid a la final i ho va fer: La Penya era proclamada Campiona d'Espanya per segon cop! El Joventut semblava abonat al títol català, mentre que la Copa Orgaz i el Trofeu Hernán desapareixien. Com a compensació, es creava el Trofeu Samaranch, competició creada en honor de Juan Antonio Samaranch (addicte al Règim i posteriorment president del COI). Sortosament ens vàrem saber sobreposar a les baixes de Maneja i Gubern (retirats) i aconseguíem el Trofeu Samaranch davant l'Espanyol de Barcelona. Si dèiem que la Penya s'havia venjat del Madrid un any després de perdre la competició nacional, en aquesta ocasió ens va tocar el rebre i a la gran final l'equip del règim ens va endossar una pallissa important, 56-41. El nivell verd-i-negre era molt alt i estava clar que tard o d'hora vindria una temporada dolenta. Tot i quedar campions del Campionat de Catalunya, en el campionat nacional es va caure en semifinals davant el Real Madrid. En el ja prestigiós Trofeu Samaranch, l'Espanyol ens va tornar la pilota i ens va vèncer. El bàsquet espanyol estava d'enhorabona, es creava l'esperada Lliga Nacional amb els millors equips de l'estat. El Joventut sens dubte tenia un paper de gran aspirant al títol, però les coses es van tòrcer i es va acabar en l’última posició amb dues victòries. Cal remarcar que la temporada 1956-57 significà l'acomiadament de l'estimada Lliga Catalana de la qual la Penya va tenir l'honor de ser l'últim campió. En el Trofeu Samaranch es va repetir l'èxit d'anys anteriors i ens vam imposar a l'etern rival per 55 a 46. En el club verd-i-negre tot va donar un gir molt sobtat i quan ningú no s'ho esperava (últims a la darrera Lliga Nacional), el Joventut es va veure amb opcions de conquerir el títol de Lliga, però una derrota davant el Madrid per 53-57 ens va apartar de l'èxit. Afortunadament, aquella mateixa temporada 1957-58, ens vàrem tornar a veure les cares amb el Madrid al Campionat d'Espanya i la Penya va tornar a ser l'huracà verd-i-negre d'altres temporades. Al final, un 74-69 ens atorgava la nostra quarta Copa del Generalísimo (abans Campionat d'Espanya). El bon to mostrat l'any anterior no es va perdre i s'acabà tercer a la Lliga Nacional després d'una inesperada ensopegada contra l'Orillo Verde de Sabadell, per la qual cosa no podríem participar al Campionat d'Espanya. El Real Madrid s'anava aferrant cada cop més com a equip del Règim i guanyar-lo era gairebé impossible, així doncs, l'última Lliga Nacional dels anys 50 va ser per als blancs amb la gran oposició de la Penya (segona), l'Orillo Verde (tercer) i l'Hesperia. Curiosament, l'Hesperia era el filial del Madrid i ens va eliminar a la Copa del Generalísimo. Si més no quedava clar quin era el millor equip de Catalunya i aquest, se'ns dubte, era el Joventut. En la final del Trofeu Samaranch es va doblegar a l'Aismalíbar de Montcada per 52-49. Els cinquanta significaren una de les dècades més fortes de dictadura franquista i cal assenyalar que la Penya va realitzar un dels seus primers viatges a territori Europeu. Va ser per jugar un torneig Internacional a Antíbol (França), que es guanyà, i d'aquesta manera s'obtenia una copa entregada per Aga Khan, estiuejant habitual de la Costa Blava.

h-30-52
h-30-51
h-30-50
h-30-49
h-30-48
h-30-47
h-30-46
h-30-45
h-30-44
h-30-43